Entre la multitud de tasques que es fan des de FIKA, una d’elles és gestionar les xarxes socials de diversos escriptors. Crear contingut propi, més enllà de publicacions col·laboratives o de compartir fragments d’entrevistes, és imprescindible per generar engagement i construir comunitat. Tanmateix, ja sabem que en aquests temps d’immediatesa hi ha mètriques que manen. Per exemple, la taxa de retenció és cada vegada més baixa.
Quan gravo amb autors sempre apareix el mateix moment.
Aquell en què dic coses com: “el hook inicial és molt important”, “tenim mig segon per captar l’atenció”, “perdona que et talli però portes més d’un minut”. I la veritat és que és cansat.
Perquè després de tant de temps escrivint un llibre, revisant-lo, esperant que es corregeixi, que trobi el seu lloc al calendari editorial, que després un procés de més d’un any hagi d’explicar-se en càpsules de trenta segons que no deixen aprofundir en gairebé res resulta, com a mínim, estrany.
Moltes vegades, quan estic amb els autors, em sorprenc justificant-me constantment, com si l’algoritme d’Instagram o el ritme de la societat fossin culpa meva.
“Ho sento, ja saps, els temps en què vivim.” “Cal adaptar-s’hi.” o “Si no ho fem així, la gent no es queda.”
I en part és cert.
Però també comença a ser evident que estem cansats del clickbait, dels consells per captar l’atenció ràpidament, dels call to action imperatius i de ganxos del tipus “queda’t fins al final per descobrir…”.
I aquí és on m’interessa una idea que he vist formular molt bé a anatasia_shtompel, que parla d’allò que alguns anomenen contingut anti-dopamina. Un tipus de contingut que no busca hackejar l’atenció, sinó sostenir-la. Que no intenta sobreestimular, sinó regular, i que no competeix per excitar l’espectador, sinó per acompanyar-lo. Una cosa que descriu molt bé aquesta tendència és que ja no fem scroll buscant emoció com en temps de la pandèmia, sinó alleujament.
Cada vegada més usuaris senten saturació davant de continguts que criden, que acceleren, que prometen constantment alguna cosa més interessant al segon següent. I a poc a poc comença a aparèixer una preferència per formats més calmats, més humans i menys agressius.
Tal com ho descriu ella, aquest tipus de màrqueting no busca activar el sistema nerviós, sinó mantenir-lo regulat mentre consumim el contingut a través de menys estímuls, més pauses, un ritme més natural o un missatge que no es percebi com una interrupció.
Contingut relaxat en el món literari
Aquest canvi de paradigma té encara més sentit en la indústria editorial, on cada cop més són els escriptors els qui han de fer campanya de les seves obres. Però un escriptor no és un creador de contingut ràpid. La seva feina consisteix precisament en el contrari.
El temps de l’escriptura és lent, i quan la comunicació del llibre va en direcció oposada a aquest ritme, el resultat pot sentir-se artificial. Com si l’autor hagués d’interpretar un paper que no li correspon.
Per això cada vegada té més sentit apostar per un contingut coherent amb el propi estil de l’escriptor. És a dir, que els reels no siguin una màscara, sinó una extensió natural de la seva manera de pensar i de parlar. En definitiva: que l’autor que veiem a la pantalla sigui el mateix que escriu. Que els reels siguin coherents amb el seu estil literari. Que el ritme del contingut s’assembli al ritme dels seus llibres.
Encara queda camí per educar l’audiència en aquest canvi de paradigma, i probablement no serà un model vàlid per a tothom. El contingut ràpid continuarà funcionant, i seguirà sent necessari en molts casos. Però per als escriptors, aquest enfocament més pausat pot ser especialment valuós.
Perquè ajuda a construir una cosa que no s’aconsegueix amb impacte immediat: confiança.
- Una comunitat que no es queda per l’estímul, sinó per l’interès.
- Lectors que no reaccionen a un truc, sinó a una veu.
- Persones que no busquen el següent vídeo, sinó que volen escoltar què té a dir aquell autor.
Per això, cada vegada més, veiem com els escriptors s’inclinen cap a plataformes com Substack, on poden expressar-se millor, tot i que l’abast i l’impacte no són els mateixos que en una xarxa social com Instagram.
A la pràctica, això implica replantejar algunes coses a les xarxes socials dopamina com Instagram o TikTok. Poso alguns exemples:
- Una idea per contingut. En lloc de fer vídeos del tipus “cinc coses que m’han ajudat en el meu procés creatiu”, potser és millor triar-ne una sola i desenvolupar-la amb més calma.
- Prenen importància elements que no tenen a veure amb l’algoritme, sinó amb el discurs: l’estructura, la claredat, la capacitat d’explicar bé alguna cosa. Val més una única idea ben comunicada que una llista superficial. Cal saber comunicar i parlar davant de càmera. Té més importància un discurs ben plantejat i explicat que el clickbait fàcil.
- No abandonar l’edició, però sí reduir-ne l’excés. No tot necessita efectes, transicions, sons, subtítols que ocupin tota la pantalla o talls cada segon.
- No es tracta d’escollir entre contingut ràpid o contingut lent. Es tracta de trobar l’equilibri. Fer servir els formats actuals sense perdre la profunditat, adaptar-se sense perdre la veu pròpia.
En el cas dels escriptors, aprofitar aquest auge d’un contingut més calmat pot ser una oportunitat. Una manera d’explicar-se i transmetre millor. De construir una relació més sòlida entre lector i autor.
Recordem que un lector fidel es quedarà per la teva personalitat i la teva veu, no pel que decideixi l’algoritme d’Instagram ni pel clickbait de la seva miniatura.